+Divendres 18 de Novembre de 2011

Clausura Sae

Divendres ens van parlar en la sala d’actes de la facultat sobre el lideratge educatiu. Un tema molt interessant tot i que potser era una conferència que no estava adreçada a nosaltres estudiants de primer grau.

Tot i això, vam poder parlar entre els nostres companys més propers cóm havia estat la setmana i les nostres pròpies experiències. Tots teníem una anècdota a dir, tots vam coincidir que la setmana havia estat especial i amb el que ens quedàvem era amb qualsevol dels somriures dels nens o amb els milions de petons que ens van fer en marxar.

Dijous 17 de Novembre de 2011

Tot somni acaba!

Aquest últim dia amb els petitons ha estat genial. Pel matí hem anat amb les classes de primer i segon al teatre. Tots els nens i nenes durant les dues hores d’actuació s’ho han passat genial. Han rigut, han cantat i han saltat al ritme de les fantàstiques cançons dels animals. <<Centpeus, Centpeus jo tinc centpeus, Centpeus, Centpeus i tots són meus! >>  Després de l’actuació teatral vam portar als nens al parc a esmorçar i a jugar. Va ser molt divertit poder veure’ls jugar a pilota tots plegats. Quins xuts de gol!

Per la tarda, la Wassima, l’Andrea, la Laura i la Cristina estaven una mica tristes. No enteníem ni la seva tutora ni la meva companya ni jo del perquè. La professora va començar la classe de plàstica amb la projecció del quadre de  Van Gogh titulat  La nit estelada . Va començar la senyoreta fen-los una petita introducció de l’obra i vida de l’autor. Em va sorprendre molt que els digues als nois que havien de dibuixar com ho va fer aquest genial pintor, es a dir, sense tenir cap patró establert, deixant sortint la seva creativitat. Si ells volien el sol podia ser de qualsevol color. Va ser una activitat molt maca que em va fer reflexionar, és veritat que als nens des de petits els em obligat a seguir unes pautes, si els demanàvem un dibuix d’una casa, ells havien de dibuixar la típica casa de color clar, gran, amb finestres petites i amb la teulada vermella. Per què no pot ser petita, de color fosc i amb una teulada de color verd?

Va sonar el timbre, la classe s’acabava i la meva estança també, un somni màgic on he pogut aprendre molt de la vida real a una escola. Llavors els nens van venir a acomiadar-se de mi. Ara vam entenir del per què de les cares tristes unes cares que em van arribar al cor igual que els petons tan grossos que em van donar. Com se’n van llançar tots plegats quasi perdo l’equilibri! Quina canalla!  

I l’adéu no va ser un adéu, segur que tornaré a veure a aquesta classe tan fantàstica. Sempre i haurà una propera vegada!